Mai no he estat un gran aficionat al futbol, ja de petit a l'escola quan els mestres ens feien jugar a pilota a l'hora del pati m'amagava. Mai he sigut massa traçut per aquest esport. Malgrat això em congratula plenament poder viure la commemoració d'aquest centenari, no només pel fet de ser palamosí si no també per uns motius personals, tot i que la meva relació amb el club es quasi bé inexistent. La única relació directa va ser que durant una de les temporades que el Palamós va estar a 2ª A vaig ser el director de la revista "l'Estadi" butlletí informatiu del Palamós CF on amb el cap de redacció en Rubén Fornós vam intentar introduir, amb més o menys acceptació, aspectes culturals al mon del futbol.
Jo crec però, que totes les famílies de Palamós per un motiu o per un altre tenen o han tingut alguna relació amb el futbol palamosí i això fa que aquest sigui un centenari del poble. Família a família podria anar explicant la seva relació amb el club, anècdotes, vivències, etc.
A casa meva per exemple, segons la tradició familiar, l'oncle Milio va ser dels jugadors del primer equip, va ser d'aquells joves que seguint en Gaspar Mates van començar a jugar al foot-ball a la platja de Palamós. L'oncle que en aquella època treballava de camàlic al moll es deia Emili Bosch però tothom li deia en "Vidreres" en referència a la població d'on procedia, es va casar amb la Carme Teixidor, la tia Carmeta i van posar un petit cafè al carrer Santa Marta de l'eixampla de Palamós.
Les úniques referències que he trobat sobre la relació de l'oncle Milio amb els inicis del futbol palamosí, a part la tradició oral familiar, es una fotografia de la plantilla del 1904 publicada al llibret commemoratiu del cinqüentenari del club, on en "Vidreres" formava part de la alineació. L'altre referència és l'escut de solapa, que a casa guardem amb bona custòdia, que li varen regalar en motiu dels 50 anys del futbol palamosí, per haver estat un dels primers jugadors del club degà de Catalunya.
Però el que si m'emociona de veritat es recordar la relació que va tenir el meu germà Josep amb aquest club palamosí. És pensar la il·lusió que li hagués fet poder viure aquest centenari, el centenari del seu club de futbol, d'aquell club que tants d'anys hi va jugar des de petit fins arribar a jugar al primer equip.
En Crosa Mauri en una de les seves cròniques al diari deia "...L'altra barraca fou marcada pel jove Iglesias, un noi de la pedrera, que fins es deixa ja el bigoti per semblar més gran. Sortí en lloc de Soler i a fe de Déu que té condicions per estar a la línia d'atac. No direm que sigui una còpia de Butragueño, però el gol impressionant que obtingué sobre la marxa, faltant tres minuts per acabar, són d'aquells de què es parla aquesta setmana..." en Josep va deixar el futbol per dedicar-se plenament a la seva altre vocació la medicina, però mai va deixar de seguir amb gran afecció la trajectòria del seu club de futbol. Ara ben segur que li faria il·lusió poder viure aquest centenari.
Com he dit abans, totes, totes les famílies de Palamós podrien dir la seva. D'una manera o altre tots els palamosins hem tingut o tenim una relació amb aquest club de futbol que aquest any en fa cent que va néixer. L'any és llarg i encara ens queden dies perquè aquest centenari sigui realment la festa de tots els palamosins.
Que aquestes ratlles serveixin de petit record, de merescut homenatge a totes aquelles persones que al llarg d'aquests 100 anys han posat el seu granet de sorra perquè avui podem celebrar aquest centenari del Futbol Català.
Jordi Iglesias i Mateo
Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Palamós
1998
