Tornàvem de Figueres i en passar-hi pel davant, li vaig dir al meu company, perquè no ens parem aquí? És que jo no he anat mai en un establiment d’aquest tipus, jo tampoc li vaig respondre, però sempre hi ha d’haver un primer cop.
M’hi vaig repensar i li vaig dir que potser ens hi podríem trobar algú conegut, però ell em va contestar que ja seria casualitat trobar-hi algú. En el fons tots dos teníem ganes d’aquesta nova experiència. Per això, finalment després de deliberar-ho vam decidir parar-hi.
Vam deixar el cotxe un xic al darrera, no fos cas que de la carretera ens el conegués algú, vam dir. Vam entrar a poc a poc, estava ple de gent. Ho veus com hi molta gent que ve en aquests llocs? Li vaig comentar. A poc a poc ens vam anar acostant a la barra, mirant però de reüll, perquè entre la gent no hi hagués algú que ens pogués conèixer.
En el moment que ja demanàvem, vam sentir una veu, que ens venia del darrera que deia “què hi feu per aquí?”, ens vam girar i era ni més ni menys que un nostre col·laborador de la feina. Després d’intercanviar unes paraules sense massa transcendència i amb un somriure mutu a la cara ens vam dir: “farem veure que no ens hem vist”.
Filament el meu company va demanar un “Big Mac” i jo un “McRoyal Deluxe” amb la corresponent Coca Cola i les patates fregides. Des d’aquell dia, quan tenim pressa i és hora de dinar, ens continuem parant al McDonald’s i ara ja deixem el cotxe al davant.
Jordi Iglesias
